LA SALPASSA

-->

La paraula salpassa, segons Alcover-Moll, ve del llatí “salis sparsio”, que significa espargiment de sal. D’aquest llatí vulgar deriva cap a salispassa fins donar totes les variants en que s’expressa la festa al llarg del nostre ámbit cultural; el nom més generalitzat és Salpassa, però també podem encontrar denominacións com, salpas, salispassia, sarpasia o sarpassa.

Cal recordar que la sal, mineral necessari per a les persones pres a mesura, té la facultat de conservar els aliments i al qual se li ha associat un fort component simbòlic, Crist digué als seus deixebles: “Vosaltres sou la sal de la terra”.

La Salpassa s’ha celebrat el Dimecres Sant, dins de la Quaresma. Celebració que recull el manament del Ritual Romà del Papa Benet XIV i que es tractava de beneir les cases de la parroquia, les familias i anunciar les festes del “Triduo Sacro” i convidar als veíns a participar en ella.

En la Salpassa es poden distinguir dos cares, una que es pot anomenar con l’oficial (el ritual religiós) i una altra més de carácter popular, que seguidament comentaré.

La part oficial la protagonitza el mossén, el sagristà i els escolans, ja que van per les cases del poble amb la finalitat de beneir-les. El senyor rector arribava a la porta de la casa, on les dones solien esperar-lo amb la casa neta, les portes obertes, l’entrada regada i una tauleta amb el salpasset, plateret amb sal i ous. El rector feia els resos pertinents i, en acabar, els posava una miqueta de sal beneïda en el plateret i agarrava els ous de Pascua i en alguns casos fins i tot algun donatiu economic.

Es interesant citar al Pare Andrés Monzó Nogués, de Albalat dels Tarongers, que descrivia la Salpassa en temps de la postguerra, i que pense es de gran interés, ja que on es conserva la festa, es fa quasi el mateix ritual:

“Sarpassa. Es la bendición de las casas, que se hace el miércoles Santo, después de la misa, según el rito aprobado para fuera del tiempo pascual. Se viste el Párroco el roquete y sale, con el sacristán y acólitos igualmente revestidos, que llevan el acetre y aspersorio, un plato con sal bendita para dejar una cucharada en cada casa y cestas para recoger los huevos con que la piedad agradece la bendición, amén de una bolsita para si se presenta alguna limosna en metálico. Lo tradicional parece haber sido el rezar la oración una sola vez en plural en la puerta de la iglesia y pasar luego asperjando las casas (asperjando con sal, antiguamente). Hoy, según la mente del Ritual parece se debe rezar la oración en cada casa. Luego se asperja, y el sacristán o acólito recibe sal sin bendecir, que cambia por la bendita. No es admisible espaciar la sal. Se debe antes advertir, que la sal bendita es un sacramental de muchísimas aplicaciones, lo cual deben los fieles aprovechar. Acabada la Sarpassa se da una gratificación de 10 céntimos a cada uno de los niños, que formaron en el bullicioso cortejo. Al sacristán se le obsequia con una docena de huevos. También se obsequia a los acólitos.”

I la part popular la protagonitzaven els xiquets del poble, els quals armats amb maces de fusta, anaven darrere la comitiva eclesial i quan es paraven en les cases començaven a pegar contra les portes al temps que cantaven una esmena de versos.

Aquest ritual de les maces, es pot interpretar com un acte que pretenia espantar de les cases el mal, els dimonis.

Vullc reproduir alguns versos que he arreplegat i que es cantaven en el ritual de la Salpassa:

“Maces, maces al sereno
que s’acaba la Passió.

Xibiribirí, xibiribirà,
l’olla el mestre bullirà.

Clau al pany, llum encesa,
ligues i pauses no en faltaran.

Ous, ous,
bona Pasqua i bou dijous,

que el vicari s'ha perdut
en la font de la salut.

Xibiribirí, xibiribirà,
l’olla el mestre bullirà.”

I també:

“Ous ací, ous allà

A pegar-li al sagristà.

Ous, ous, a ero,

A pegar-li al sereno.

Ous, ous, bones maces,

A pegar-li a Sabanasses.

Ous, ous, maces, maces,

A pegar-li a Carabasses.

Ous, ous, al joquer,

A pegar-li al sabater.

Ous, ous, a l’era,

A pegar-li a Saera.

Ous, ous, a la trilla,

a pegar-li a donya Lina.”

Per a poder saber més d’esta antiga tradició de la nostra Setmana Santa, cal llegir el llibre; LA SALPASSA de Álvar Monferrer i Monfort (Colecció: Serie Minor. Etnografia nº 26). El podeu trovar a la següent dirección: http://tienda.boe.es/detail.html?id=9788448210380

Bibliografia:

Una velada amb el meu pare Alfonso García Castillo.

www.quadernsdigitals.net