Es necesari?

"Que feu a estes hores per açí? que esta pasant?" , totes eixes preguntes es podria fer el meu avi Vicent quan eixia de la porta de la seua casa, per no tornar mai més, en aquella matinada d'un 17 d'octubre de l'any 1936, al seu poble de Sollana.

Fou traslladat junt a uns 24 sollaners i persones de bé, que també es podrien preguntar el mateix que el meu avi, quan els tragueren a la força de les seues cases, sense cap motiu aparent, a les afores del cementeri d'algemesí, per a fusilar-los.

I per quina raó feren eixe crim els que dispararen contra estes persones?, eren tal vegada, terroristes, espies o cualsevol altre calificatiu de guerra que mereixgueren ser fusilats a sang freda?

Totes eixes preguntes i moltes altres més, vos puc asegurar que em feia una i altra vegada. Es més, cert día em vaig atrevir a preguntar-li al meu pare, per aquell temps. Ell, naturalment, em contà el que ja sabia, que va ser un temps per oblidar i pensar que no deuria d'haber pasat mai.

Jo anant més en ja, tenia una curiositat tal vegada algo macabra, i li vaig preguntar el següent: "Papa, de totes aquelles persones que dispararen contra el iaio, hi havia algú de Sollana?", a lo que el meu pare respongué: " Si ". Jo naturalment em vaig quedar parat, i anant més enjà, encar em vaig atrevir a preguntar: " Em pots dir que va ser o de quina familia es?". A eixa pregunta, em va mirar molt serios i em dir: "fill meu, eixa resposta acaba amb mi, ja que d'eixa forma també acabaran les rencilles i el odis entre les persones".

Jo, particularment, tinc per al meu pare com a una de les persones més sabies i més sensates que he conegut, i crec que aquelles persones que'l conegueu personalment, penseu el mateix.

I dic jo, si el meu pare amb la seua sabiesa de l'experiencia i el dolor, te molt clar que amb ell, acava eixa etapa d'odis i de confrontacions entre gent d'un mateix poble. Com es posible, que tot una persona a la que tal vegada ni tant sols ha experimentat la desagradable experiencia de vore com mataven al seu pare, com la seua mare carregava amb els seus cuatre fills sent el més major de dotze anys, i tingué que exiliarse a un poble molt lluny del seu, ja que ells també estaven en perill de mort. Com es posible, que eixa persona tinga la necesitat de agafar un bisturí i furgar amb una ferida quasi tancada anomenada guerra civil i franquisme?

Aquell temps negre de la nostra història, ja fa més de 40 anys que ha pasat, no 5 ni 10 anys, senyor Garzon, ja son en la majoria de casos més de 40.

De veritat es necesari confrontar als espanyols de nou amb velles ferides?

No ho entenc.

Tots han perdut, ningú ha guanyat.